Loading

Segle XIX

En aquell lloc, situat també prop de la plaça de Santa Anna, fins al 1888 existia un conjunt d’edificis gòtics; el composaven una església, un monestir i un claustre annex, conegut com el convent de Nostra Senyora de Montsió.

En aquell convent hi vivien des de 1420 unes religioses dominiques, però van haver d’anar-se’n quatre segles més tard com a conseqüència del moviment revolucionari, que va coincidir amb l’aixecament carlí que es va iniciar a Barcelona amb la crema dels convents.

Més tard, el vell edifici que havia cstat dedicat al recolliment i la reflexió es va utilitzar com a teatre, fins que el varen recuperar les dominiques, que varen haver de desallotjar lo de nou uns anys després per tal que els milicians de la Primera República l’ocupessin provisionalment.

Les originàries inquilines d’aquell edifici van haver d’emigrar una altra vegada. Pel que sembla aquells murs tampoc estaven destinats a gaudir per gaire temps més de la natural tranquil.litat per a la que varen ser contruïts. Al 1888 algú va tenir la genial idea de traslladar, pedra per pedra, el convent i l’església a un altre lloc. L’espai escollit fou la rambla de Catalunya, cantonada Rosselló.

Com que els conflictes no acabaven, tampoc descansaren les pedres del monument. Amb la guerra de 1936 expulsaren novament les monges del nou emplaçament i l’edifici fou requisat pel “Front Popular”.

Acabada la conflagració l’església conventual es va convertir en la parròquia de Sant Ramon de Penyafort i la comunitat va anar a parar a Esplugues. Allí es va construir un nou edifici amb el mateix claustre gotic del primer convent de Nostra Senyora de Montsió.

Deixant a banda les vicissituds del convent i de les germanes dominiques, és el cas que en aquell indret, considerat encara com el rovell d’ou de la Barcelona d’aquell temps, quedava un gran buit. L’espai tenia un considerable valor econòmic, així que un home hàbil per als negocis com el senyor Martí, va aprofitar la circumstància i decidí construir una casa de pisos de lloguer, que mercès al treball d’en Puig i Cadafalch es convertiria en una casa de planta baixa i tres pisos. La façana era d’obra vista i el brancal de les finestres de pedra treballada.

La definició amb la qual quasi bé tothom coincideix és que la casa Marti és d’un gòtic peculiar, una versió molt particular de les construccions típiques dels Paisos Baixos o de l’Alemanya del segle XV.

Sens dubte, la primera obra del jove Puig i Cadafalch és agosarada i plena d’influències de diverses tendències.

Eugeni D’Ors, que pel que sembla no mantenia bones relacions amb l’arquitecte, va definir el treball de Puig i Cadafalch com “gótico-puigcadalquescomozo de esquadra-catalán”.

La casa Martí, situada a la cantonada del carrer Montsió amb la del Patriarca, quedà enllestida a l’any 1896. El seu primer habitant va ser Narcís Verdaguer i Callis, advocat i parent de Mossen Cinto, que va establir allí el seu despatx després d’haver abandonat la carrera sacerdotal.

Com a curiositat és interessant asscnyalar quc Narcís Verdaguer va ser cl fundador del Centre Escolar Catalanista i també fou membre de la Lliga de Catalunya. Estava casat amb la Sra. Bonnemaison d’origen francès. Ella va crear l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de Barcelona. Per cert, al bufet de Narcís Verdaguer va fer el seu aprenentatge professional un destacat empordanès, Francesc Cambó.

Per a completar l’activitat que es desenvolupava a la casa Martí, als baixos del despatx d’advocats, molt aprop del carrer, Pere Romeu va trobar la seu per al local Els Quatre Gats. Fou inaugurat el 12 de juny de 1897.

Segle XX

L’any 1899, amb 17 anys, Picasso va començar a freqüentar el local i va realitzar la seva primera exposició a la sala gran. També va fer el cartell que es va utilitzar com a portada del menú de la casa. Pel local també van passar músics com Isaac Albéniz i els seus amics Enric Granados i Lluís Millet, arquitectes com  Gaudí  i dibuixants com Ricard Opisso.

Els carrers de Barcelona van quedar impregnats de la bohèmia que van deixar i encara avui es pot respirar l’aroma d’aquells que canviaven impressions sobre el futur del seu temps. Aquells primers anys, els més lluminosos i expressius, han quedat retinguts a les taules i ara estan penjats a les parets.

Allà hi ha tots: Picasso, Cases, Opisso, Nonell, Rusiñol…; ells donen fe del que va succeir durant uns anys en què va vibrar el sentiment artístic de Barcelona i el d’un local ple d’inspiració.

Pablo Ruiz Picasso havia arribat a Barcelona l’any 1895 amb el seu pare que era professor de la Llotja, cola en què va entrar com a estudiant sense fer un esforç excessiu per a ser admès.
Als quinze anys va presentar a l’Exposició Municipal de Barcelona Primera Comunión i poc després Caridad, dos dels quadres que va donar a la Ciencia y Museu Picasso del carrer Montcada el 1970.
L’any 1898, després de viure a Madrid i estudiar a l’Escola de Belles Arts de San Fernando, torna de nou a Catalunya, a Horta de San Juan, el poble del seu amic Manuel Pallarés. Un any més tard va instal.lar-se novament a Barcelona i comença a freqüentar Els Quatre Gats. Aleshores tenia 17 anys.
Molt aviat se sent com un peix a l’aigua al concorregut local, entre els bohemis i artistes que susciten la seva admiració. Entre ells destacava Ramon Casas, a qui admirava des d’un bon principi, com tots els joves de la seva època. Picasso creia que Casas era un superdotat, per això tractava d’emular la seva habilitat com a cartellista i retratista.
Existeixen innombrables dibuixos i pintures que donen testimoniatge del pas de Picasso per Els Quatre Gats, D’entre ells la part que el jove pintor va dibuixar per a fextcjair el naixement del fill de Pere1 Romeu el 1902.
Abans, l’any 1900, Picasso va realitzar la seva primera exposició a la Sala Gran d’Els Quaire Gats. Eren vint i cinc retrats i dibuixos acolorats, clavats amb xinxctes a la paret. Aparcixen en aquests retrats Ramon Casas, Santiago Rusinol, Pere Romeu i també d’altres artistes i alguns individus cstranys que freqüenten el local.
En aquests dibuixos, a manera de caricatura, pot veure s al mateix Picasso junt amb els seus amics més íntims, com Angel Fernández Soto i Jaume Sabartés.
També són intcressants els esbossos que representen uns nens a l porta d’ils Quatre Gats, com si anessin a veure un espectacle de putxinel.lis Hi ha més dibuixos quc donen testimoni del pas de Picasso per Els Quatre Gats. A und’ells es pot veure una dona vestida clegantment, i asseguda davant d’una erra de cervesa i, al fons, la façana d’estil ncogòtic de edifici. Com si es tractés del projecte d’un cartell, en aquest dibuix es pot llegir: 4 Gats.
Més concgut és el cartell que va servir com a portada del menú de la casa. En aquest es pot veure un grup de clients asseguts davant la façana del disseny d’aquest cartell, si bé imita l’estil de Casas, més espontani.
L’esperit inquiet de Pablo Picasso no es pot limitar a Barcelona, Catalunya o Espanya, Atret per l’admiració que sentia per Max Jacob i Guillaume Apollinaire, se’n va anar a París, on finalment va trobar l’aiuda de Gertrude Stein.
D’aquesta manera i gràcies, així mateix, a Henri Matisse, va aconseguir pintar, en aquells primers anys moltes de les seves obres mestres. Venedores ambulants, truans, prostitutes, saltimbanquis, moribunds i acrobates alcoholics, són als quadres de la coneguda època blava.
Després tot va ser rosa i als quadres d’aquesta etapa desapareixen els personatges que arrosseguen la càrrega de les seves penes. Tindran el scu lloc els arlequins, les noies alegres i els saltimbanquis en la plenitud de les seves vides.
Antonio D. Olano, al seu llibre Picasso intimo reprodueix el text en el qual aquest fa donació notarial del seu llegat al Museo Picasso de Barcelona. Llegat que diu, entre altres coses: <<Yo Pablo Picasso, de nacionalidad española y vecino de Mougins, en memoria de mi inolvidable amigo Jaime Sabartes:
I. Otorgo donación a la ciudad de Barcelona, y en entación al Ayuntamiento de la misma, para su instalación y conservación en dibujos y demás obras reseñadas en la relación unida a continuación del acta…
II. Asimismo, declaro y otorgo que la colección a que se refiere el apartado anterior, la de pinturas conocidas por Las Meninas y todas las demás pinturas, dibujos y grabados, cerámicas y demás obras que ha entregado al Museo Picasso de Barcelona…>>
D’aquesta manera, l’artista, consagrat i conegut mundialment, demostrava l’any 1970 el seu agraiment a una ciutat que l’havia acollit i a uns amics que l’havien estimat quan només era un vailet.

Final d’una era

Però Pere Romeu era un idealista i no un home de negocis pràctic. Sembla ser que si algú no tenia diners per pagar la consumició no ho tenien en compte ni el feien rentar els plats. A més, els que pagaven abonaven un preu molt reduït. Així cada dia hi havia menys ingressos i s’acumulaven més deutes. Fins que el juny de 1903, va tancar la cerveseria que havia obert amb tant entusiasme el 1897. El tancament va deixar sorpresos tots els barcelonins. Pere Romeu es va dedicar a altres activitats com l’automobilisme però va continuar sent pobre fins a la seva mort, l’any 1908, de tuberculosi.

El seu amic, Santiago Rusiñol va escriure: «aquell lloc pintoresc, ple de somnis, que espantaven el menestral; aquells quadres de les parets que les noies de la casa no podien anar a veure perquè els agradaven massa; aquella fumera de pipes que emborratxava d’idees els parroquians de la casa; dorm en pau amic, que te’l mereixes. Sol havies fet el bé, i no tinguis pena de marxar! Nosaltres sí que et trobarem a faltar, i en tí trobarem a faltar una època en la que la fantasia feia viure».

La reobertura

Després, el local es va convertir en la seu de la casa del cercle artístic de Sant Lluc, fins a 1936, quan la guerra civil el va canviar tot. Van haver de passar molts anys que Els Quatre Gats sortís de la seva letargia i comencés de nou el seu camí. A finals de la dècada dels 70, tres empresaris del ram de la gastronomia, Pere Moto, Ricard Alsina i Ana Verdaguer, es van associar per tornar a obrir les seves portes, amb noves propostes per a l’ambient cultural barceloní.

A partir de l’any 1989 l’empresari Josep Mª Ferré, amb entusiasme renovat, va començar a dirigir el restaurant i la «Casa Martí», on està ubicat, va ser restaurada l’any 1991 en el marc de la campanya «Barcelona posa’t guapa».